L’orientació es practica des de finals del segle XIX als països nòrdics, i durant el segle XX s’ha estès arreu del món. En concret, des dels anys 60 amb la creació de la Federació Internacional fins avui, més de 50 països coneixen i practiquen l’orientació.

A Finlandia, en els primers anys d’orientació, els mapes s’utilitzaven amb escales 1:21000 i 1:42000, mapes parroquials d’escala 1:20000 i mapes topogràfics de 1:20000 a 1:100000. El més usual en els anys 30-40 eren els punts de control grans i clars: llargues pendents i pantans ben definits, contorns de llacs i estanys.

Degut a la deficiència dels mapes l’existència de bons punts de control era escasa. Això es veia en el fet que en la categoria principal només hi havia de 4 a 6 punts de control.

A partir de l’any 1947 es van realitzar a Finlandia mapes base a escala 1:20000, gràcies als quals les posibilitats del traçador van millorar, el número de punts de control va augmentar i aquests van passar de 7 a 9 en la categoria principal.

L’autèntica revolució en el traçat de recorreguts va arribar en els anys 60, amb l’aparició dels primers mapes d’orientació i els primers mapes base realitzats expressament per a l’orientació. El número de punts de control en les carreres va augmentar considerablement, ja que es buscava aprofitar les nombroses posibilitats que oferien els nous mapes.

grions-competicio-ceo

Els mapes base realitzats expressament per a la pràctica de l’orientació representaven, en aquells temps, zones molt petites. En el mapa es colocaven nombrosos punts de control i era comú traçar els recorreguts de manera que es tallesin entre si. Per evitar que el competidor es trobés casualment o massa aviat amb el punt de control, els traçadors es dedicaven a amagar les balises. Els recorreguts tenien molts punts de control amb distàncies curtes entre ells, amb el que l’elecció de ruta va perdre el seu sentit.

Avui dia, per organitzar una carrera, únicament s’utilitzen mapes d’orientació realitzats per a aquest fi. En fer un recorregut es busquen aquells que siguin variats tant pel tipus de terreny com per les distàncies entre els punts. Les habilitats de l’orientador es posen a prova des de múltiples situacions.